CRÒNIQUES VIATGERES

Al llarg dels segles,  personatges de variada categoria han passat per Quatretonda.  Alguns d’ells ens han deixat, fins i tot, les seues impressions escrites. Posem ací, vessades al valencià per a comú enteniment de la gent, unes quantes d’aquestes cròniques viatgeres.

Crònica que feu Teodor Llorente del seu pas per Quatretonda

el 30 d’octubre de 1897

Després de la nostra visita a la vetusta vila de Llutxent, no quedava en el nostre programa més etapa que la de Benigànim, poble important, i per diversos conceptes digne d’atenció. Però no podíem excusar la nostra visita a Quatretonda, sense desairar a uns amics tan bons i tan obsequiosos com són els germans Estanislau i Enric Alberola, que en aquesta correria ens acompanyaven, i que allí tenen la seua residència.

Quatretonda no té interés per a la història. És una població relativament moderna. Encara es conserva el record de les úniques quatre cases que antigament tenia (les Quatre cases de Tonda). Però, sota un altre aspecte, és digna d’esment i elogi. Pot citar-se com a model d’un poble ben administrat, i a això contribueixen no poc aquells dos benemèrits fills seus. Era de nit quan arribàrem, i per suposat, ens va sorprendre la claredat que regnava en els seus carrers. Ja voldrien moltes ciutats importants estar tan ben il.luminades, i no parle de València que, en aquest assumpte, és la darrera paraula del credo. L’enllumenat és elèctric, per suposat; les aigües potables molt bones i portades de lluny per excel.lents canonades. L’endreç i la netedat dominen en els carrers públics, i una estació telegràfica posa al quatretondencs en ràpida comunicació amb la resta de l’univers. Tot això és el resultat de la bona harmonia que regna en el veïnat, i del just predomini de gent intel.ligents i zeloses. I açò no deu ser cosa d’ara, perquè en la torre de l’església, construïda el 1616, es llig aquesta bonica inscripció Pax et unio me fecerunt. L’església està dedicada als sants Joans. Té pintures del P. Borràs, i d’altres quadrets molt interessants, procedents del convent de Llutxent, al qual corresponia la cura d’ànimes del poble. Situat aquest al pla, no ofereix punts tan pintorescs com d’altres de la Vall d’Albaida. El més interessant és el calvari, que està en una lleugera eminència, al costat del poble, amb una magnífica avinguda de grans xiprers, en la mateixa carretera.

Quatretonda al diccionari de Pascual Madoz de 1845.

Probablement Pascual Madoz no passà per Quatretonda a recollir dades de la vila per al seu Diccionari. No obstant, algú ho va fer per ell i ací consta el resultat.

Dades de la localitat:

Vila amb ajuntament de la província, audiència territorial, capitania general i diòcesi de València (11 llegües), partit judicial d’Albaida, administració de rendes de Xàtiva, situat a l’extrem septentrional de l’extensa vall d’Albaida, en la ribera esquerra del barranc anomenat dels Pilarets, lliure a l’embat de tots els vents, amb clima temperat i sa, encara se solen sentir algunes intermitents en l’estiu. Té 248 cases , inclosa la de l’ajuntament, presó, escola de xiquets, a la que concorren 40, dotada amb 1.350 reals, una altra de xiquetes amb 54 d’assistència i 900 reals de dotació, i una església parroquial [els Sants Joans Baptista i Evangelista], annex de la de Llutxent i servida por un vicari, que anomenava el convent de predicadors d’aquella vila i per 1 beneficiat. Seria molt convenient que aquesta vicaria s’erigís en curat d’entrada, ja que així ho convencen raons de justícia i conveniència. El temple forma una sola nau molt, molt sòlida i suficient per al veïnat, amb dos portes i una bonica torre de carreus amb el seu corresponent rellotge. En l’altar major hi ha diverses pintures del cèlebre Joan de Joanes. Pel costat est de la vila, a la distància d’unes 400  passes es troba l’ermita de Sant Josep en una plana plantada d’atapeïts xiprers, que serveix de passeig, junt a la qual està el calvari amb totes les seues estacions de carreus; cap a l’oest es veu una altra ermita dedicada a Sant Martí, distant del poble ½ hora; i el cementeri està situat per la part del sud en un paratge prou ventilat.   El terme fita pel nord amb Barxeta (partit de Xàtiva, 1 hora);  Est Llutxent (partit de Gandia, ½); Sud Castelló del duc, 1/2, i oest Benigànim, ½ . Pel nord corre la gran serralada formada per l’anomenada Serra Grossa, que des del Coll del Llautó segueix quasi sense cap interrupció fins a Villena, on conclou amb petites llomes, la qual serveix de mur septentrional a la referida Vall d’Albaida.  La part que correspon al poble que descrivim, es troba poblada de pins, romers , espígol i altres plantes medicinals y mates baixes; veient-se cobertes les seues arrels de garrofers i carrasques. El terreny és sense dubte del pitjor de la vall encara que  incomparablement millor que el de l’antiga baronia de Llutxent, ja que gaudeix de millor sòl, generalment d’albaris, i unes aigües que brollen d’algunes fonts, que després es precipiten en el barranc dels Pilarets, el qual va a desaiguar al riu Albaida. Els camins són locals. De ferradura i prou roïns. La correspondència la rep de Xàtiva. Produeix blat, dacsa, garrofers, vi, oli, figues, llegums, fruites i hortalisses. Indústria  l’agrícola, amb alguns telers de llenços ordinaris. Població.  309 veïns i 1.490 ànimes. CAP. PROD.  3.337.355 reials. IMP. 132.969. CONT. 33.629 reals amb 17 meravedissos  El pressupost municipal ascendeix ordinàriament a 11.000 reals , dels que es paguen 1.800 al secretari de l’ajuntament i es cobreix amb el producte que dóna l’arrendament de l’hostal que és de propis, amb alguns arbitris, i repartiment veïnal.

Resum dels treballs realitzats per la

Comisión de la Flora Forestal Española

durant els anys 1867 i 1868 i publicats a Madrid el 1870.

Des de Xàtiva vam anar a visitar els pinars de Quatretonda; es troben aquests poblats pels pins blanc i pinastre, ja separats en petits rodals, ja completament barrejats; en el primer cas, els pinastres prefereixen les ombries i les cañades fresques, i els blancs pateixen millor la calor de les seques vessants exposades a migdia; el sòl, en aquests pinars, està format per calcàries i per arenisques calcàries; la capa de terra vegetal és escassa i pobra, sense dubte de tant com en ells s’abusa de l’aprofitament de la fulleraca i la brossa, dit ací Rascat. Fora dels pins les espècies llenyoses són en aquestes muntanyes quasi les mateixes que les esmentades en Morvedre; no vam veure, però, la savina; és mes abundant la carrasca o alzina, i més escassa la albaida, i es veuen, a més, cistus crispus, phlomis purpurea i lonicera implexa. Abans d’entrar als pinars, es troba l’avenc de Quatretonda, que és un pou o cova quasi vertical, amb una boca de tres metres de diàmetre, profunditat no coneguda, i situat en una vessant; de les aigües que per aquesta baixen només una petita part es precipiten en l’avenc.

L’abate Antoni Josep de Cavanilles, il.lustre i il.lustrat botànic, recorregué aquestes terres en la darrera dècada del s. XVIII a lloms d’una sofrida burreta. aquest és el relat de les observacions que va fer de quatretonda      
on estigué el 6 d'agost de 1793.

A l’orient de Benigànim i a més de mitja hora de distancia està la vila de Quatretonda, i més enllà en la mateixa visual Llutxent, capital de la baronia d’aquest nom, que abraça uns altres dos pobles anomenats Pinet i Benicolet. És la baronia el pitjor i més oriental de la vall, i per això a penes es conrea la huitena part del seu dilatat terme, que té dos hores i mitja d’orient a ponent entre els d’Almiserà i Benigànim, i molt a prop de quatre de nord a sud, entre els de la Valldigna o Barxeta, i la Pobla. Hi ha moltes muntanyes incapaces de cultiu, poc arbres fructífers respecte a l’extensió i prou escassetat d’aigües: amb tot i això s’ha millorat en aquest segle, i s’ha augmentat el nombre de veïns. Quinze n’hi havia a Pinet, i hui n’hi ha trenta: els de Benicolet en són 40, i en anys passats no n’eren més de 20. Els de Llutxent que foren 150, arriben ara a 170; i els de Quatretonda s’han multiplicat des de 132 a 350. Quatretonda aconsegueix millor terra i més aigua, i per això han estat més considerables les millores: ella soles iguala en fruits als altres tres pobles de la baronia, i fa 300 lliures de seda, 40.000 cànters de vi, 500 arroves d’oli, 200 de garrofes, i 500 cafissos de blat, amb alguna part de dacsa, fruites i hortalisses, que es crien en 50 jornals d’horta regada amb fonts. La terra d’aquests pobles és d’albaris, disposada en llomes i graderies, excepte la de Pinet, que és de marga rogenca, la qual va provenir de la descomposició de les muntanyes que encerclen el poble, situat al fons d’una valleta circular, sense més reg que les pluges. En les arrels dels tossals hi ha garrofers i carrasques, seguits cap amunt de pinars, que continuen fins a les muntanyes de la Valldigna. Anys passats eren bonics aquells pinars, i estaven summament atapeïts; però els cremaren i destruïren de manera, que els existents hui en dia tenen pocs anys. Aquesta mala traça que els pastors practiquen per a tindre pastures abundants, és de gran perjudici. Es queixen els veïns en veure que disminueix cada dia la fusta i llenya, però ni posen guardes ni repoblen les muntanyes amb plantons; ans al contrari tots a una capolen, tallen i destrueixen els seus térmens. En aquell sòl incult creixen molts vegetals com la estepa en fulles de plantatge, blanca, crespa i de Montpeller, l’escorsonera hispànica i cardets mengívols, les centaures lletrera, solsticial, sarpa de llop, pinyera i de muntanya, la centàurea blava, els plantatges blanquinós, llanceolat i de Loeftling, la cuscuta cabellets, parasítica al timó i  a l’herba alfals, els antirrins major i oronci, l’atractílide enreixada, assentada i nana, l’estàquide recta, la cua de gat i la siderítide d’escordi, diverses sanguinàries, caucalis, safanòries i grams.