 |
| Frederic Alberola Benavent d'Estruc Quatretonda 1877 - Quatretonda 1919 |
Microbiografia de Frederic Alberola
Benavent d’Estruc
Fedrico Alberola
Benavent va nàixer en 1877. Era el primer fill de Vicent Domingo Alberola
Santandreu (Valentí) i
Genoveva Benavent Banyuls (Estruc).
De
jove no volia anar al bancal ni a arreplegar fem pels carrer, alternatives que
li suggeria son pare i va treballar d'encarregat o administrador d'una
cooperativa-economat de consum fins que el van cridar a files.
En
1989 fa la mili en Cartagena i torna al poble en 1901, la carta de llicència
ens informa que la seva professió declarada era llaurador però en gener de 1914
quan registra el naixement de la segona filla Anita figura de comerciant.
Va
muntar botiga pròpia al carrer Sant Miquel, un negoci en el que inicialment
participaven alguns familiars i que finalment traslladaria al carrer Pare
Peregrín nº 4, actual carrer Mig, casa del seu avi patern Valentí Alberola
Benavent.
A
partir de 1908 hi ha registre de la comptabilitat de la botiga, llibres de
Caixa, Major i Diari, fins a la seva mort.
De
jove volia festejar amb una xica de València que venia a estiuejar al poble,
però es casà amb Adelina Oltra Santandreu (família dels “Bernats”) al voltant de 1909.
Tots
els dies llegia el diari, sempre El Mercantil Valenciano i a més l’ ABC
al que es subscriu durant 6 mesos en 1913 i a El Sol durant un any
en maig de 1919.
Fedrico
i Adelina van tindre quatre filles i un fill, Pura (1912), Anita (1914), una
bessonada Adela i Genoveva ( 12 de març 1917, Genoveva només va viure dotze
dies, mai va voler agarrar-se a mamar) i Jaime (abril 1919).
 |
| El carrer del Mig en el darrer quart del s. XIX. Al fons a l'esquerra el carrer fa un racó i s'aprecien uns taulellets devocionals que estaven dedicats a santa Anna. Allà estava la botiga de Frederic Alberola i davall de santa Anna solia assentar-se l'avi Vicent Domingo a torbar-se amb la gent que acudia a la botiga del seu fill. |
Fedrico
portava una acurada comptabilitat tant de les activitats de la botiga com les
referides al patrimoni de casa, registrant compres, vendes i arrendaments de
cases de les herències familiars, mobiliari industrial, millores d'obra en la
botiga, compravenda i bescanvis de bancals, aixovar de la casa, préstecs de
diners, recria de porcs, llistes de
venda de loteria de Nadal, com la de 1918 en que anota 205 participacions que
oscil·laven de 0,5 a 10 pessetes i un total de 495 pessetes. Una tenda ben
proveïda de queviures, adrogueria, ferreteria i productes perillosos -pólvora,
dinamita, benzina, alcohol, cartutxos- que generava gran activitat econòmica.
Formava
part d'una colla d'amics que feien de sa casa el centre de reunió. Tocava el
contrabaix en l'església, la guitarra, i el bombardí en la banda. Quan en
novembre de 1918 es formalitza un grup
de teatre en Quatretonda amb vint socis i accions de 25 pessetes, l'ànima del
qual era el “tio Rafelet de Polsera”, ell és el president que signa el
contracte d'arrendament del local. També va regalar l'estendard-guió de Santa
Cecília a la banda del poble.
En
setembre de 1919 va morir, era el tercer germà que moria de les malalties
pulmonars que van assolar la família: en el 17 Genoveva, en el 18 Batiste, en el 19
Fedrico, en el 20 Maria, en el 25 Pepe i la neboda Victòria de divuit anys,
filla de Batiste. Cinc fills i una néta va soterrar son pare Vicent Domingo.
Tots
els germans i germanes s'identificaven amb el sobrenom de la família de la
mare, tots Estrucs, ningú
va agafar el Valentí de
Vicent Domingo que heretarien els descendents de Pepe Alberola Santandreu (Valentí) germà del nostre
besavi.
Més
avall, en aquesta mateixa pàgina, hi ha
narrada l'anècdota familiar més celebrada d'ell: la “Història del fantasma de
Frederic”.
Història del fantasma de Frederic.
L’almàssera de l'avi Vicent Domingo no refugiava només els seus fills i després, quan la malastrugança penetrà en la casa, els seus néts sinò que també d’altra parentela pròxima trobava recer segur i companyia. Una de les persones que hi vivien era, la tia Caterina. Aquells eren temps estrictes amb els costums. La tia Caterina, vídua de tres homes dels que no havia tingut cap fill, tenia recta cura que els nebots -i sobretot les nebodes- no equivocaren el camí. Periòdicament els formava a tots en fila índia i els duia a l’església a rebre la confessió i complir la penitència. Vetlava sense descans pel bon comportament del jovent i procurava mantindre’l lluny de diversions i saraus, sobretot dels balls que era on solia aparéixer el diable furgant les ànimes càndides. La tia Caterina ho sabia i era especialment inflexible quan elles li demanaven d’anar a algun dels que s’organitzaven sovint al poble. El control era ferri i difícilment s’ablania amb les súpliques. Però sempre hi havia qui s’apiadava i mirava de tirar una maneta.
Una poqueta nit, Frederic, un dels xicons majors, se’n pujà sigil·losament a la cambra. A aquelles hores la tia Caterina i algunes de les xicones s’entretenien vora el foc de la llar. A la cambra, entre un munt de trastos vells, hi havia un cossi dels que s’havien fet servir en temps per a fer la bugada. Ja no el gastaven, preferien anar a llavar al barranc de l’Aigua, i el cossi, amb el forat per on desaiguava taponat per un espigó de dacsa, emmagatzemava ara farina. Frederic estacà el cap en la farina, es posà uns botots amb soles metàl·liques que hi havia per allí arrimats, es penjà del braç un enorme rosari de fusta i agafà un llibre gros que trobà. Pesadament començà a abaixar les escales.
De vora el foc les dones sentiren un soroll ressonant que, en advertir la seua cadència, ràpidament identificaren com unes passes que s’aproximaven. Un tens i espés silenci omplí l’estança. Quietes, sense moure un sol múscul, miraven cap a l’escala esperant la materialització del soroll. En l’arc de l’escala una figura tètrica, tremolosament il·luminada pel foc de la llar, aparegué davant d’elles: pàl·lida, severa, les mirà. La tia Caterina, passats uns segons, pogué reconéixer l’aparició: era una ànima en pena. En ser la de major experiència en aquests casos, assumí la responsabilitat d’establir el contacte amb l’espectre. Es reballà davant d’ell i, agenollada amb els braços en creu, li barrà el pas:
- En nom de Déu, dis-me quin ànima eres i què vols de nosaltres! Ho pronuncià en veu ben alta i vocalitzant amplament perquè fos sentida enllà d’aquest món. L’ànima acceptà l’oferiment:
- En primer lloc -contestà cerimoniosament- vull que no impedisques que les xicones vagen a ballar. Pausa retòrica. Però açò no és prou. Si vols aconseguir el perdó dels teus abundants pecats hauràs, també, de fer-li tres dotzenes de calcetins al teu nebot Frederic. Enrecorda-te’n dels altres nebots que també tenen falta de calcetins però comença a fer els de Frederic. Per últim, hauràs d’assistir agenollada a cinc misses.
- Descansa, que ho tindràs tot -s’afanyà a concedir Caterina.
I pausadament l’ànima en pena es girà i es fongué en la foscor de l’escala camí del més enllà. El silenci romangué encara una estona entre les dones paralitzades. No havien pogut endevinar cap tret de l’aparició. Ni tan sols la veu li fou reconeguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada